Dins del dotzè cens d’ocells aquàtics hivernants al Gironès, activitat ja tradicional entre el món naturalista gironí i que organitza l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona, ahir dissabte 17 de gener es va realitzar el recompte de corbs marins i esplugabous als jócs de Sarrià de Ter i Fontajau. Aquestes dues espècies presenten la particularitat que a l’entrada de fosc es reuneixen en grans estols per dormir, agrupant‑se en uns pocs pollancres de les Ribes del riu Ter a Girona i Sarrià. Aquest comportament només el segueixen fora de la temporada de cria, i és una bona oportunitat per recomptar-los de manera senzilla, mentre van arribant als seus jócs, que mantenen any rere any als mateixos arbres, o molt a prop.
Aquest recompte s’ha dut a terme de manera ininterrompuda cada hivern des de fa dotze anys. El jóc d’esplugabous es situa als arbres de davant del prat de Fontajau, i aquest any s’hi han comptat 886 exemplars d’aquesta espècie. És una xifra sensiblement més baixa que en anys anteriors, atès que des de fa tres anys se n’hi comptava aproximadament un miler, i des de l’any 1999 al 2002 la xifra havia sobrepassat sempre els 1500 individus. Els intercanvis d’esplugabous amb altres jócs de les comarques gironines (a l’estany de Sils, a l’Empordà o a Banyoles, per posar alguns exemples) podria ser una explicació d’aquestes variacions. A banda d’esplugabous, s’hi han comptat també 11 martinets blancs i 22 gralles, espècie que trobem a la ciutat i que malgrat no ser aquàtica, aprofita aquest espai de ribera per refugiar-se. D’altra banda, els corbs marins s’agrupen en uns quants pollancres de les ribes del Ter a Sarrià, més amunt de l’Illa del Ter, i aquest any se n’hi ha comptat un màxim de 92 exemplars. Això suposa un increment important respecte el 2008, quan se’n van comptar només 58 (un mínim històric). Tenint en compte que hi pot haver moltes causes en aquestes diferències entre hiverns, el nivell de l’aigua podria ser un factor important per aquest ocell, que s’alimenta de peixos que captura capbussant-se. L’any passat els nivells eren realment molt baixos (a causa del transvasament d’aigua del Ter cap a Barcelona combinat amb la manca de pluges), i l’augment de la profunditat del riu aquest any podria haver fet que més corb marins poguessin alimentar-s’hi.
Finalment, cal dir que en aquesta edició del cens d’esplugabous i corbs marins també hi han participat activament els nens i nenes de l’Estol, l’esplai juvenil de l’Ateneu, que han après a identificar aquestes espècies i han ajudat els naturalistes més experimentats en el seu recompte.
dilluns, 19 de gener del 2009
dilluns, 15 de desembre del 2008
Ocells Gironès 2008 Desembre
184 Daurada grossa (Pluvialis apricaria)
.............14-12 Veïnat de Baix, Sant Andreu Salou
dimarts, 9 de desembre del 2008
dissabte, 22 de novembre del 2008
Espai natural protegit és sinònim d'espai natural?
Font: Vilaweb-Punt Diari
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3076851
PONÇ FELIU LATORRE
Regidor de Medi Natural de l'Ajuntament de Girona
Cada dia que passa més m'adono de la indissociable i errònia consideració, tan problemàtica i perillosa per a la conservació de la natura i la seva biodiversitat, que els espais naturals valuosos són únicament els espais naturals protegits. És a dir, espai natural protegit (EIN) es considera sinònim d'espai natural valuós i, el més greu, tot espai no protegit queda consegüentment relegat a espai sense valor natural. Quant de mal que ha fet la mala interpretació del pla d'espais d'interès natural (el famós PEIN) de l'any 1992, als nostres paisatges i ecosistemes!
Només partint d'aquest erroni axioma entendrem per què molts estudis ambientals i paisatgístics, molts informes d'impacte ambiental i altres treballs realitzats al nostre país prioritzen la conservació d'aquestes taques en el territori, per sobre d'indrets que, objectivament, tècnicament, científicament, tenen més vàlua natural, paisatgística, ecològica.
En el seu moment, el PEIN va definir uns espais, sigui per l'excessiva valoració dels ecosistemes forestals (potser emmirallant-nos nord enllà, en l'Europa verda, boscosa, caducifòlia), sigui per l'avergonyiment col·lectiu de les tan diverses i riques brolles, garrigues i els valuosos conreus mediterranis esgrogueïts a l'estiu, sigui per la dificultat i risc de la protecció d'indrets llaminers per a la urbanització com les grans planes agrícoles, i va oblidar els espais agraris i arbustius, en clar benefici dels indrets boscosos i de muntanya. Si fem l'exercici, a les nostres comarques, de sobreposar la capa dels espais inclosos al PEIN i la capa de zones muntanyoses, són pràcticament iguals (amb l'excepció de les zones humides i litorals, afortunadament). Quins són els grans espais oblidats? Els agrícoles, les pastures, els prats de dall, els conreus de secà i de regadiu, els arrossars, les closes, etc.; ecosistemes, tots ells, d'extremada importància per a la conservació del paisatge i la biodiversitat.
I el mateix error s'està a punt de tornar a produir en la definició de la futura Xarxa Natura 2000, que ha de ser el futur full de ruta per a la conservació del patrimoni natural de casa nostra dins el marc europeu. Si espècies com ara el gaig blau, la terrerola, el torlit o la mateixa òliba, totes elles en regressió i nidificants a la plana selvatana, per exemple, no tenen als seus territoris cap capa de protecció, com s'assegura la seva supervivència en la creixent construcció d'infraestructures, polígons i àrees urbanes? Ara mateix estic segur que alguns «renunciaríem» (si calgués i si poguéssim escollir) a 1.000 hectàrees de l'EIN Gavarres per «blindar-ne» 100 en prats de dall rics en orquídies, en closes i en pastures i en prats inundables de la plana selvatana. No perquè no siguin valuoses i atractives, les Gavarres, sinó perquè l'ecosistema de bosc mediterrani està salvaguardat en el futur per milers d'hectàrees, mentre que els hàbitats de plana, molt més amenaçats, pengen d'un fil, sense cap règim de protecció. Ni un. D'aquí la importància d'acords de custòdia (com hem fet des de l'Ajuntament de Girona a través de convenis amb els propietaris dels darrers conreus del municipi a Sant Daniel o les hortes de Santa Eugènia) i d'altres figures imaginatives com ara l'adquisició d'un ramat municipal, la creació d'hortes de lloguer, la gestió dels prats, fenassars i conreus de peu de Gavarres, etc.
El mateix passa amb alguns estudis i propostes per assegurar la connectivitat ecològica i faunística. Alguns d'aquests només tenen en compte els petits torrents que uneixen les «taques verdes» dels sobrevalorats espais inclosos al PEIN, obviant tot allò que hi ha entremig que, algunes vegades (moltes, massa sovint) és més valuós paradoxalment que els espais naturals protegits per ells mateixos. Cal no caure en apriorismes, cal estudiar tots els espais naturals; en casos com ara els de les polèmiques variants de Llambilles o la Bisbal, no per trepitjar alguns metres de Gavarres necessàriament han de ser les opcions més impactants pel medi, per la biodiversitat i per les espècies de fauna (en el cas de Llambilles, per exemple, si s'opta per no trepitjar les Gavarres, potser se sentenciaran els darrers conreus on crien torlits a la comarca i les darreres gorgues amb presència d'espinós).
En definitiva, cal ser conscients dels valors reals dels nostres espais naturals. No perquè foren «tacats de verd» en un pla de l'any 1992 són territoris «sagrats i de valor ecològic inqüestionable» i, sobretot, al contrari: no perquè no foren «tacats de verd» en un pla de l'any 1992 deixen de ser valuosos i passen a ser prescindibles, urbanitzables, banals, el major exemple dels quals són els conreus de plana d'indrets agraris de les nostres comarques.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3076851
PONÇ FELIU LATORRE
Regidor de Medi Natural de l'Ajuntament de Girona
Cada dia que passa més m'adono de la indissociable i errònia consideració, tan problemàtica i perillosa per a la conservació de la natura i la seva biodiversitat, que els espais naturals valuosos són únicament els espais naturals protegits. És a dir, espai natural protegit (EIN) es considera sinònim d'espai natural valuós i, el més greu, tot espai no protegit queda consegüentment relegat a espai sense valor natural. Quant de mal que ha fet la mala interpretació del pla d'espais d'interès natural (el famós PEIN) de l'any 1992, als nostres paisatges i ecosistemes!
Només partint d'aquest erroni axioma entendrem per què molts estudis ambientals i paisatgístics, molts informes d'impacte ambiental i altres treballs realitzats al nostre país prioritzen la conservació d'aquestes taques en el territori, per sobre d'indrets que, objectivament, tècnicament, científicament, tenen més vàlua natural, paisatgística, ecològica.
En el seu moment, el PEIN va definir uns espais, sigui per l'excessiva valoració dels ecosistemes forestals (potser emmirallant-nos nord enllà, en l'Europa verda, boscosa, caducifòlia), sigui per l'avergonyiment col·lectiu de les tan diverses i riques brolles, garrigues i els valuosos conreus mediterranis esgrogueïts a l'estiu, sigui per la dificultat i risc de la protecció d'indrets llaminers per a la urbanització com les grans planes agrícoles, i va oblidar els espais agraris i arbustius, en clar benefici dels indrets boscosos i de muntanya. Si fem l'exercici, a les nostres comarques, de sobreposar la capa dels espais inclosos al PEIN i la capa de zones muntanyoses, són pràcticament iguals (amb l'excepció de les zones humides i litorals, afortunadament). Quins són els grans espais oblidats? Els agrícoles, les pastures, els prats de dall, els conreus de secà i de regadiu, els arrossars, les closes, etc.; ecosistemes, tots ells, d'extremada importància per a la conservació del paisatge i la biodiversitat.
I el mateix error s'està a punt de tornar a produir en la definició de la futura Xarxa Natura 2000, que ha de ser el futur full de ruta per a la conservació del patrimoni natural de casa nostra dins el marc europeu. Si espècies com ara el gaig blau, la terrerola, el torlit o la mateixa òliba, totes elles en regressió i nidificants a la plana selvatana, per exemple, no tenen als seus territoris cap capa de protecció, com s'assegura la seva supervivència en la creixent construcció d'infraestructures, polígons i àrees urbanes? Ara mateix estic segur que alguns «renunciaríem» (si calgués i si poguéssim escollir) a 1.000 hectàrees de l'EIN Gavarres per «blindar-ne» 100 en prats de dall rics en orquídies, en closes i en pastures i en prats inundables de la plana selvatana. No perquè no siguin valuoses i atractives, les Gavarres, sinó perquè l'ecosistema de bosc mediterrani està salvaguardat en el futur per milers d'hectàrees, mentre que els hàbitats de plana, molt més amenaçats, pengen d'un fil, sense cap règim de protecció. Ni un. D'aquí la importància d'acords de custòdia (com hem fet des de l'Ajuntament de Girona a través de convenis amb els propietaris dels darrers conreus del municipi a Sant Daniel o les hortes de Santa Eugènia) i d'altres figures imaginatives com ara l'adquisició d'un ramat municipal, la creació d'hortes de lloguer, la gestió dels prats, fenassars i conreus de peu de Gavarres, etc.
El mateix passa amb alguns estudis i propostes per assegurar la connectivitat ecològica i faunística. Alguns d'aquests només tenen en compte els petits torrents que uneixen les «taques verdes» dels sobrevalorats espais inclosos al PEIN, obviant tot allò que hi ha entremig que, algunes vegades (moltes, massa sovint) és més valuós paradoxalment que els espais naturals protegits per ells mateixos. Cal no caure en apriorismes, cal estudiar tots els espais naturals; en casos com ara els de les polèmiques variants de Llambilles o la Bisbal, no per trepitjar alguns metres de Gavarres necessàriament han de ser les opcions més impactants pel medi, per la biodiversitat i per les espècies de fauna (en el cas de Llambilles, per exemple, si s'opta per no trepitjar les Gavarres, potser se sentenciaran els darrers conreus on crien torlits a la comarca i les darreres gorgues amb presència d'espinós).
En definitiva, cal ser conscients dels valors reals dels nostres espais naturals. No perquè foren «tacats de verd» en un pla de l'any 1992 són territoris «sagrats i de valor ecològic inqüestionable» i, sobretot, al contrari: no perquè no foren «tacats de verd» en un pla de l'any 1992 deixen de ser valuosos i passen a ser prescindibles, urbanitzables, banals, el major exemple dels quals són els conreus de plana d'indrets agraris de les nostres comarques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)