dimarts, 9 de desembre del 2008
dissabte, 22 de novembre del 2008
Espai natural protegit és sinònim d'espai natural?
Font: Vilaweb-Punt Diari
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3076851
PONÇ FELIU LATORRE
Regidor de Medi Natural de l'Ajuntament de Girona
Cada dia que passa més m'adono de la indissociable i errònia consideració, tan problemàtica i perillosa per a la conservació de la natura i la seva biodiversitat, que els espais naturals valuosos són únicament els espais naturals protegits. És a dir, espai natural protegit (EIN) es considera sinònim d'espai natural valuós i, el més greu, tot espai no protegit queda consegüentment relegat a espai sense valor natural. Quant de mal que ha fet la mala interpretació del pla d'espais d'interès natural (el famós PEIN) de l'any 1992, als nostres paisatges i ecosistemes!
Només partint d'aquest erroni axioma entendrem per què molts estudis ambientals i paisatgístics, molts informes d'impacte ambiental i altres treballs realitzats al nostre país prioritzen la conservació d'aquestes taques en el territori, per sobre d'indrets que, objectivament, tècnicament, científicament, tenen més vàlua natural, paisatgística, ecològica.
En el seu moment, el PEIN va definir uns espais, sigui per l'excessiva valoració dels ecosistemes forestals (potser emmirallant-nos nord enllà, en l'Europa verda, boscosa, caducifòlia), sigui per l'avergonyiment col·lectiu de les tan diverses i riques brolles, garrigues i els valuosos conreus mediterranis esgrogueïts a l'estiu, sigui per la dificultat i risc de la protecció d'indrets llaminers per a la urbanització com les grans planes agrícoles, i va oblidar els espais agraris i arbustius, en clar benefici dels indrets boscosos i de muntanya. Si fem l'exercici, a les nostres comarques, de sobreposar la capa dels espais inclosos al PEIN i la capa de zones muntanyoses, són pràcticament iguals (amb l'excepció de les zones humides i litorals, afortunadament). Quins són els grans espais oblidats? Els agrícoles, les pastures, els prats de dall, els conreus de secà i de regadiu, els arrossars, les closes, etc.; ecosistemes, tots ells, d'extremada importància per a la conservació del paisatge i la biodiversitat.
I el mateix error s'està a punt de tornar a produir en la definició de la futura Xarxa Natura 2000, que ha de ser el futur full de ruta per a la conservació del patrimoni natural de casa nostra dins el marc europeu. Si espècies com ara el gaig blau, la terrerola, el torlit o la mateixa òliba, totes elles en regressió i nidificants a la plana selvatana, per exemple, no tenen als seus territoris cap capa de protecció, com s'assegura la seva supervivència en la creixent construcció d'infraestructures, polígons i àrees urbanes? Ara mateix estic segur que alguns «renunciaríem» (si calgués i si poguéssim escollir) a 1.000 hectàrees de l'EIN Gavarres per «blindar-ne» 100 en prats de dall rics en orquídies, en closes i en pastures i en prats inundables de la plana selvatana. No perquè no siguin valuoses i atractives, les Gavarres, sinó perquè l'ecosistema de bosc mediterrani està salvaguardat en el futur per milers d'hectàrees, mentre que els hàbitats de plana, molt més amenaçats, pengen d'un fil, sense cap règim de protecció. Ni un. D'aquí la importància d'acords de custòdia (com hem fet des de l'Ajuntament de Girona a través de convenis amb els propietaris dels darrers conreus del municipi a Sant Daniel o les hortes de Santa Eugènia) i d'altres figures imaginatives com ara l'adquisició d'un ramat municipal, la creació d'hortes de lloguer, la gestió dels prats, fenassars i conreus de peu de Gavarres, etc.
El mateix passa amb alguns estudis i propostes per assegurar la connectivitat ecològica i faunística. Alguns d'aquests només tenen en compte els petits torrents que uneixen les «taques verdes» dels sobrevalorats espais inclosos al PEIN, obviant tot allò que hi ha entremig que, algunes vegades (moltes, massa sovint) és més valuós paradoxalment que els espais naturals protegits per ells mateixos. Cal no caure en apriorismes, cal estudiar tots els espais naturals; en casos com ara els de les polèmiques variants de Llambilles o la Bisbal, no per trepitjar alguns metres de Gavarres necessàriament han de ser les opcions més impactants pel medi, per la biodiversitat i per les espècies de fauna (en el cas de Llambilles, per exemple, si s'opta per no trepitjar les Gavarres, potser se sentenciaran els darrers conreus on crien torlits a la comarca i les darreres gorgues amb presència d'espinós).
En definitiva, cal ser conscients dels valors reals dels nostres espais naturals. No perquè foren «tacats de verd» en un pla de l'any 1992 són territoris «sagrats i de valor ecològic inqüestionable» i, sobretot, al contrari: no perquè no foren «tacats de verd» en un pla de l'any 1992 deixen de ser valuosos i passen a ser prescindibles, urbanitzables, banals, el major exemple dels quals són els conreus de plana d'indrets agraris de les nostres comarques.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3076851
PONÇ FELIU LATORRE
Regidor de Medi Natural de l'Ajuntament de Girona
Cada dia que passa més m'adono de la indissociable i errònia consideració, tan problemàtica i perillosa per a la conservació de la natura i la seva biodiversitat, que els espais naturals valuosos són únicament els espais naturals protegits. És a dir, espai natural protegit (EIN) es considera sinònim d'espai natural valuós i, el més greu, tot espai no protegit queda consegüentment relegat a espai sense valor natural. Quant de mal que ha fet la mala interpretació del pla d'espais d'interès natural (el famós PEIN) de l'any 1992, als nostres paisatges i ecosistemes!
Només partint d'aquest erroni axioma entendrem per què molts estudis ambientals i paisatgístics, molts informes d'impacte ambiental i altres treballs realitzats al nostre país prioritzen la conservació d'aquestes taques en el territori, per sobre d'indrets que, objectivament, tècnicament, científicament, tenen més vàlua natural, paisatgística, ecològica.
En el seu moment, el PEIN va definir uns espais, sigui per l'excessiva valoració dels ecosistemes forestals (potser emmirallant-nos nord enllà, en l'Europa verda, boscosa, caducifòlia), sigui per l'avergonyiment col·lectiu de les tan diverses i riques brolles, garrigues i els valuosos conreus mediterranis esgrogueïts a l'estiu, sigui per la dificultat i risc de la protecció d'indrets llaminers per a la urbanització com les grans planes agrícoles, i va oblidar els espais agraris i arbustius, en clar benefici dels indrets boscosos i de muntanya. Si fem l'exercici, a les nostres comarques, de sobreposar la capa dels espais inclosos al PEIN i la capa de zones muntanyoses, són pràcticament iguals (amb l'excepció de les zones humides i litorals, afortunadament). Quins són els grans espais oblidats? Els agrícoles, les pastures, els prats de dall, els conreus de secà i de regadiu, els arrossars, les closes, etc.; ecosistemes, tots ells, d'extremada importància per a la conservació del paisatge i la biodiversitat.
I el mateix error s'està a punt de tornar a produir en la definició de la futura Xarxa Natura 2000, que ha de ser el futur full de ruta per a la conservació del patrimoni natural de casa nostra dins el marc europeu. Si espècies com ara el gaig blau, la terrerola, el torlit o la mateixa òliba, totes elles en regressió i nidificants a la plana selvatana, per exemple, no tenen als seus territoris cap capa de protecció, com s'assegura la seva supervivència en la creixent construcció d'infraestructures, polígons i àrees urbanes? Ara mateix estic segur que alguns «renunciaríem» (si calgués i si poguéssim escollir) a 1.000 hectàrees de l'EIN Gavarres per «blindar-ne» 100 en prats de dall rics en orquídies, en closes i en pastures i en prats inundables de la plana selvatana. No perquè no siguin valuoses i atractives, les Gavarres, sinó perquè l'ecosistema de bosc mediterrani està salvaguardat en el futur per milers d'hectàrees, mentre que els hàbitats de plana, molt més amenaçats, pengen d'un fil, sense cap règim de protecció. Ni un. D'aquí la importància d'acords de custòdia (com hem fet des de l'Ajuntament de Girona a través de convenis amb els propietaris dels darrers conreus del municipi a Sant Daniel o les hortes de Santa Eugènia) i d'altres figures imaginatives com ara l'adquisició d'un ramat municipal, la creació d'hortes de lloguer, la gestió dels prats, fenassars i conreus de peu de Gavarres, etc.
El mateix passa amb alguns estudis i propostes per assegurar la connectivitat ecològica i faunística. Alguns d'aquests només tenen en compte els petits torrents que uneixen les «taques verdes» dels sobrevalorats espais inclosos al PEIN, obviant tot allò que hi ha entremig que, algunes vegades (moltes, massa sovint) és més valuós paradoxalment que els espais naturals protegits per ells mateixos. Cal no caure en apriorismes, cal estudiar tots els espais naturals; en casos com ara els de les polèmiques variants de Llambilles o la Bisbal, no per trepitjar alguns metres de Gavarres necessàriament han de ser les opcions més impactants pel medi, per la biodiversitat i per les espècies de fauna (en el cas de Llambilles, per exemple, si s'opta per no trepitjar les Gavarres, potser se sentenciaran els darrers conreus on crien torlits a la comarca i les darreres gorgues amb presència d'espinós).
En definitiva, cal ser conscients dels valors reals dels nostres espais naturals. No perquè foren «tacats de verd» en un pla de l'any 1992 són territoris «sagrats i de valor ecològic inqüestionable» i, sobretot, al contrari: no perquè no foren «tacats de verd» en un pla de l'any 1992 deixen de ser valuosos i passen a ser prescindibles, urbanitzables, banals, el major exemple dels quals són els conreus de plana d'indrets agraris de les nostres comarques.
Nova espècie per al WP: Larus schistisagus!
Segons informa el fòrum Westpalbirds, el passat 17-11-08 es va veure un exemplar de Larus schistisagus (Slaty-backed Gull) a l'abocador de Klapeira, a l'oest de Lituània.
Es tracta de la primera observació d'aquesta gavina per al Paleàrtic Occidental. La seva àrea de distribució es troba a la costa est d'Àsia.
En podeu veure fotos als següents enllaços:
http://www.birdpix.lt/displayimage.php?pos=-4649#nav_pic
http://www.birdpix.lt/displayimage.php?pos=-4646#nav_pic
http://www.birdpix.lt/displayimage.php?pos=-4647#nav_pic
Es tracta de la primera observació d'aquesta gavina per al Paleàrtic Occidental. La seva àrea de distribució es troba a la costa est d'Àsia.
En podeu veure fotos als següents enllaços:
http://www.birdpix.lt/displayimage.php?pos=-4649#nav_pic
http://www.birdpix.lt/displayimage.php?pos=-4646#nav_pic
http://www.birdpix.lt/displayimage.php?pos=-4647#nav_pic
dimecres, 19 de novembre del 2008
Aigua, natura i parcs a la Costa Brava
Els arrossars de l'antic estany de Pals amb el Montgrí al fons
Foto: Helena Perxacs
Font: Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008111900_3_298971__Comarques-Aigua-natura-parcs-costa-brava
ALBERT RUHÍ I LLUÍS SALA
Al llarg de les últimes dècades, alguns indrets litorals de la nostra demarcació s'han anat protegint amb figures diverses i els espais més rellevants fins i tot han estat elevats a categoria de Parc Natural, com el dels Aiguamolls de l'Alt Empordà (1983) o el del Cap de Creus (1998); de Paratge Natural d'Interès Nacional, com el de Pinya de Rosa (2006); o d'Àrea Protegida, com les illes Medes (1983). Això no ens hauria d'estranyar massa: el nostre país, situat a una riba del Mediterrani -àrea que ha estat definida com un dels 25 "punts calents de la biodiversitat" a nivell planetari: http://www.biodiversityhotspots.org-, és molt heterogeni quant a clima i paisatge i divers en fauna i flora. I si ens centrem a les comarques gironines, probablement cap altra regió de la Península té tanta riquesa biològica en tan poc espai, ni passa en tants pocs quilòmetres dels estatges alpins dels Pirineus axials fins a les planes inundables de l'Empordà. Però malauradament, els valors naturals i paisatgístics no s'han conservat de la mateixa manera arreu.
Hem encetat l'article enarborant alguns dels espais naturals protegits, precisament perquè destaquen enmig de tanta penyora que s'ha anat perdent pel camí. Vivim en un Principat que té el 39% del primer quilòmetre de costa urbanitzat, i que allà on no ho és, és degut principalment al fet que el terreny és difícil d'urbanitzar; que malgrat la protecció atorgada per la Generalitat a 24.000 ha de terrenys costaners que estaven sentenciats a ésser urbanitzats, els plans urbanístics dels municipis del litoral sumaran més de 100.000 habitatges durant els propers anys, que cal afegir als que ja hi havia previstos i pendents d'executar; i on fins i tot el sector turístic parla de saturació al litoral i d'incompatibilitat d'aquesta saturació amb els atractius que, paradoxalment, són l'esquer del turisme a la Costa Brava (Exceltur, 2005).
Ara que vénen temps de crisi i que la frenètica activitat constructora afluixa, potser seria convenient que reflexionéssim sobre allò que ha passat en aquests darrers anys a les nostres comarques, i que podríem resumir en una pèrdua creixent d'espais naturals, en la fragmentació dels restants i en una banalització intensa de gran part del territori. Com a societat hem volgut que a tot arreu hi hagués de tot, sense adonar-nos que aquest model que sembla no tenir aturador (p.ex., Pla director territorial de l'Empordà), segurament acabarà comportant la mort de la gallina dels ous d'or... ha estat manca d'ètica, doncs, o potser d'intel·ligència, el que ens ha dut a actuar sense pensar massa en l'endemà?
Aldo Leopold va escriure que la conservació és l'estat d'harmonia entre l'home i el territori. Però perquè pugui haver-hi harmonia hi ha d'haver una evolució pausada i ordenada, que és l'antítesi de l'onada transformadora desbocada que ha viscut el nostre país des dels anys 60. És en aquest context que creiem necessari un canvi de paradigma i per això ens congratulem per la futura declaració del Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter. Un Parc que volem sencer, sense retallades i que garanteixi la protecció d'uns espais que, malgrat tenir valors igualment singulars, fins ara han romàs desprotegits o simplement han estat adornats amb la breu i feble "pàtina" d'Espais d'Interès Natural (EIN).
És molt positiu que la plana del Baix Empordà, amb els seus aiguamolls costaners, els estanys dessecats que de tant en tant ens fan memòria dels seus antics dominis, les tan estètiques closes, els idiosincràtics arrossars i les oblidades dunes, gaudeixi també d'unes figures de protecció per als seus indrets emblemàtics. És, de fet, un acte de desgreuge, que beneficiarà no només les plantes o els animals, sinó els ecosistemes en sentit ampli i, sobretot, la població, els recursos econòmics d'un nou model de turisme i, esperem-ho, també el riu Ter.
Des de temps immemorials, el riu Ter ha vertebrat aquest valuós territori, l'ha fertilitzat i ha escampat la vida pels seus vorals. Actualment es troba afectat per un sagnant transvasament cap a l'àrea metropolitana de Barcelona, que s'emporta un percentatge molt significatiu dels seus cabals i que magnifica els problemes de contaminació provocats pels abocaments que el riu rep. Per a aquest territori la figura de Parc Natural hauria de servir també per avançar ràpidament cap a una reducció del transvasament d'aigua a Barcelona i cap a l'assoliment d'un bon estat ecològic per al riu Ter, tal com obliga la Directiva Marc de l'Aigua de la Unió Europea, de propera entrada en vigor. És per aquestes raons que l'Ateneu s'ha adherit recentment al manifest "Per un Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter sense retallades", que reitera el compromís amb aquest espai natural i que el desitja complet, amb tot l'àmbit proposat. Un Parc que exclogui les zones de plana com els arrossars de Pals esdevé un parc fragmentat i incomplet des del punt de vista biològic, que a més a més podria suposar un increment futur de la urbanització en indrets cabdals de conservar.
Tal com exposarem a la taula rodona "Desenvolupament sostenible: la Costa Brava com a exemple?", emmarcada en l'exposició "Reptes del segle XXI" que ha organitzat els Amics de la Unesco de Girona i prevista per dimecres 19 a les 20h a l'Aula Magna de la Casa de Cultura, esperem que l'opció finalment escollida sigui la que garanteixi millor el respecte al nostre territori. Si hi ha d'haver alguna modificació als límits que proposa el projecte que siguin per ampliar-ne la superfície protegida i no pas per retallar-la i esperem, així mateix, que ben aviat sigui una realitat aquest nou Parc Natural a les comarques gironines!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)